I

 –Ho odio tot!

Aquesta era una de les frases més habituals en mi, sobretot en llevar-me. Avui, però, la cosa va ser diferent, si més no al principi.

Vaig tombar la cantonada i vaig veure-la. En una dècima de segon vaig reconèixer-la i, sense voler-ho, vaig somriure. Caminava d’aquella manera que fa que no puguis deixar de mirar-la, per la vorera dreta del carrer. Anava de pressa perquè quedaven quatre minuts perquè sonés el timbre i l’institut estava dues illes més enllà. No vaig poder-me estar de revisar-la. Portava el cabell mullat i perfectament pentinat recollit a la banda esquerra. Anorac curt, texans arrapats i botes. Vaig posar-me a caminar més de pressa. Primer només era per poder-la contemplar, però al final vaig córrer per anar a saludar-la. «Sigues simpàtic», vaig dir-me a mi mateix mentre el nerviosisme s’apoderava de mi. Vaig aconseguir atrapar-la:

 –Hola –vaig somriure tant com vaig poder sense que semblés fals.

Va tardar dos segons en reaccionar

 –Ai, hola! –va dir simpàtica, i em va tornar el somriure. Alguna cosa se’m va remoure dins.

 –Com estàs?

 –Molt bé, tot i que ara ens toca anglès. I tu?

 –Doncs...

I llavors, ell va venir per darrere i la va sorprendre abraçant-la per l’esquena, obligant-me a tallar la frase, mentre ella es girava per comprovar si era qui creia que era.

–Hola amor meu.

Van fer-se un petó i ell, al corrent del què jo sentia envers ella, va mirar-me burleta i triomfant. Vaig abaixar la mirada, derrotat. Contra ell, no tenia res a fer-hi.

 –Et sembla si parlem després, eh?

 –Sí, sí, és clar. Fins després.

Van començar a caminar més de pressa mentre parlaven de quant s’estimaven i de com s’havien trobat a faltar, però ell va seguir mirant-me amb menyspreu fins que van ser un bon tros lluny.

Vaig alentir el pas, i no van tardar en envair-me la tristesa i la ràbia, però sobretot la impotència. Quan finalment vaig arribar a la classe, amb ells deu metres davant, la professora va exclamar-se:

 –Podeu explicar-me per què sempre arribeu tard?

 –Jo... –va començar ella.

 –És que hem... –va dir ell.

 –Ho sento, estava... –vaig disculpar-me jo.

 –Calleu, no m’importa on estiguéssiu –va sentenciar, i llavors va afegir–. Tots tres, fora de la classe, ja n’estic farta! Fora!

«Perfecte, una hora en què hauré de presenciar com aquests dos es morregen davant meu i hauré de mirar cap a una altra banda i fer veure que no m’estaré morint per dins.»

I efectivament.

 

Vaig sortir de pressa de l’institut. Tot i estar en les hores càlides del dia feia molt de fred. Odiava el fred. Érem ben entrats al desembre, i feia setmanes que la neu cobria la teulada punxeguda de la catedral de la ciutat, que estava dedicada a un sant del qual els meus pares n’eren molt fans, ja que jo me’n deia igual. Nikolaj, tot i que molta gent m’ho escrivia Nicolai. Últimament però, m’agradava més fer-me dir Niklas, ja que em sonava més internacional.

Mentre anava a casa intentant en va evitar que les cornises de neu de les teulades d’Estocolm em caiguessin a sobre, vaig tornar a recordar-me d’aquells dos. De com me n’estimava una i de com odiava l’altre. En recordar-me’n, vaig notar que el fred se’m calava als ossos, i sabia que des d’allà era molt difícil expulsar-lo. Vaig cordar-me l’abric fins al nas, però no va servir per res. És inútil abrigar-se quan el fred sorgeix de dins. Gairebé vaig córrer el què em quedava de camí per intentar que la gent no s’adonés de quant estava plorant.

Vaig arribar a casa gemegant, les cames em feien molt de mal i els ulls també. Vaig tancar la porta darrere meu, m’hi vaig repenjar i vaig relliscar avall, fins asseure’m. Sort que mai hi havia ningú a casa.

«Per què, hòstia puta, per què a mi. Què cony he fet per merèixer això.»

Era una de les preguntes que més freqüentaven la meva ment. Per a mi, frases així eren les que no em deixaven dormir, i les primeres en aparèixer al matí, després d’haver dormit cinc hores.

«Per què només sóc capaç d’estimar qui em fa mal.»

La banda sonora de la meva vida, podríem dir-ne.

Les causes? ‘Haver nascut’ era la resposta fàcil, però no era només això. Per començar, els meus pares no eren mai a casa. Tot i que això em donava una llibertat que no tenien els altres, sempre em llevava quan ja havien marxat, sempre feia els àpats sol i sempre me n’anava a dormir abans que arribessin.

Llavors, cap dels meus amics no m’entenia, ni m’apreciava de veritat, ni cap sabia ni volia saber res del què em passava. Un mig somriure els era un alleujament per no haver d’aguantar-me trist, i jo, això, ja ho havia après.

A més, era un fracàs en el tema de l’amor. Ningú de l’altre sexe se m’havia acostat mai amb intencions més que amicals, ni que fos només per una nit. Ningú em suportava, però ni jo mateix ho feia. M’odiava completament.

«Per què jo no puc ser com ells, perfecte. Tothom és perfecte, menys jo. Odio cada part del meu ésser, de la meva existència. Vull deixar de ser tan horrible, tan insegur i tan antisocial. Vull agradar. Necessito agradar. Perquè necessito urgentment que algú m’estimi.»

 

† † † † †

 

–Promet-me que no ho diràs a ningú!

Ell va aixecar el cap i va mirar-me amb desaprovació, amb un mirada freda encabida dins els seus ulls verds. Tenia una expressió difícil de definir. Entre fàstic, repugnància i pena, suposo. No m’esperava que reaccionés d’aquella manera. Fins aquell moment, sempre havia pensat que, quan li ho expliqués, aprovaria els meus actes i que, fins i tot, em tindria enveja; esperava que compartís el mateix pensament que jo en aquestes coses. Però no em recolzava, en absolut.

Això va fer-me dubtar, no obstant, jo no ho trobava tan greu. Ho era o només estava dramatitzant? En aquell moment no volia pensar-hi més. No era tan greu, tampoc. Molta gent ho feia... oi? Sí, i és clar que sí! O és que no ho havíem vist mil vegades per la tele? A més, jo podia fer-ho, és més, tenia el dret de fer-ho, perquè... perquè ella també el tenia, oi? I tant! Una altra cosa és que no el fes servir, aquest dret. No n’hi havia per tant, al final!

Ell, però, seguia mirant-me amb aquella cara, cosa que va fer sentir-me fatal, tot i que, de fet, no sé per què, ja que el què feia era una cosa ben normal. Tot i així, depenia del què ell fes, perquè si xerrava, jo la perdria per sempre, i d’això, tots dos n’érem conscients.

El seu silenci m’estava fent sentir culpable i, alhora, m’estava irritant.

 –I doncs?

 –Doncs no sé, què vols que et digui, tio.

 –Que no ho explicaràs, això vull que em diguis!

Amb aire de desgana, va arronsar-se d’espatlles i va mirar-me com si no em reconegués, com si no em conegués. No s’esperava això de mi, realment. Em vaig sentir com si m’estiguessin clavant un punyal al pit.

 –Ets amic meu, però no puc entendre que hagis pogut fer-li això, a ella. De veritat, no ho puc entendre.

Vaig posar-me nerviós.

 –Fer què? Si és una cosa completament normal –la seva cara d’incredibilitat va fer que cada vegada parlés més fluix, de manera que ‘normal’ gairebé no es va percebre.

 –Per què ho fas això? No veus que ni tu et creus el què dius? Només estàs intentant justificar-te perquè no et sembli tan greu quan en realitat...

 –Calla!

Va callar en sec. Vam restar en silenci una eternitat, almenys per a mi.

 –Ho sento.

 –És igual.

Vam mirar-nos i vaig comprendre que el què feia li repugnava.

 –Ho explicaràs?

Va aixecar la mirada un altre cop i, als seus ulls, el fàstic va transformar-se en alguna cosa semblant a la comprensió. Finalment, tot i que li va costar, va aconseguir articular:

 –No, no ho explicaré.

 –A ningú?

Va negar amb el cap.

 

 

† † † † †

Vaig estar-me força estona plorant, fins que la brillantor verda intermitent que desprenia el meu Xperia em va fer saber que tenia un whatsapp. No en vaig fer cas, però em va servir per adonar-me que el món seguia. Vaig agafar la meva llibreta de dins la motxilla, sí, aquella de tapa taronja i dura amb espiral, on hi escric tot el què penso. No és un diari, és un desfogador. No tenia ni seguia cap ordre, simplement estava plena de textos que escrivia quan estava deprimit, tal com em sortien. El què em costava més d’acceptar és que no escrivia perquè tingués talent, sinó perquè ningú m’escoltava, ningú m’aconsellava ni ningú em deia que tot aniria bé. Sabria que no seria veritat, però m’hauria agradat sentir-ho, no us podeu imaginar quant.

Vaig començar la llibreta fa any i mig, que és quan em va començar a agradar ella. El primer text era el que més fet malbé estava, ja que moltes nits els rellegia, i especialment aquest, ja que em recorda com em vaig ficar en aquesta merda que és l’amor impossible. (Que sí senyors, existeix, deixeu de dir-me que ho provi!) Com més els rellegia, més llàgrimes els deixava anar al damunt, i les pàgines s’aflaquien i les lletres s’esborraven.

Així que, decidit, o no tant, vaig començar a abocar tot el què sentia al desfogador:

Què, et fa gràcia? T’agrada això de fer-me patir així? Ho fas expressament, això d’enamorar-te de qui no podré tenir mai, fill de puta? Saps perfectament que ella és qui és i jo sóc qui sóc, i que no me’n puc enamorar, per què o fas llavors? Hi ha uns ordres establerts, i no pots ser tu qui decideixi saltar-se’ls, hòstia. Només he fet que sofrir en silenci divuit mesos, i ningú se n’adona. Per què no podem no enamorar-nos? De què serveix de fet, enamorar-nos? Per assegurar-nos la continuïtat de l’espècie? Podríem follar i prou, cony. I ben divertit que seria. Si algú m’acceptés, és clar. Però això ja és un altre tema. I és clar que l’amor fa feliç a molta gent, però en destrossa el doble.

Estic molt fart que la meva vida depengui d’altres vides. Això és una tortura, m’estàs matant. I ja no em refereixo al cor, sinó a qui hi hagi per sobre meu. Digues-li Déu, karma o Mare Natura. Siguis qui siguis, escolta’m: estic fart de tant dolor. Mata’m o deixa’m viure, però no em deixis en un terme mig. Si et plau, prou. Ja n’he tingut prou, de tot. D’absolutament tot. No entenc què he fet malament per merèixer això. No ho puc entendre. A vegades penso que seria millor ser mala persona i fer tot allò que em surti d’on tu ja saps i no atendre’m a les conseqüències. Als qui fan això, la vida els va inqüestionablement millor.

I tornant a tu, para, estigues-te quiet. Bombeja’m sang i no et perdis en pensaments profunds, realment no serveixes per això. Actua i no pensis. Limita’t a bategar i deixa’m en pau, fill de puta.