–Ho odio tot!
Aquesta era una de les frases més habituals
en mi, sobretot en llevar-me. Avui, però, la cosa va ser diferent, si més no al
principi.
Vaig tombar la cantonada i vaig veure-la.
En una dècima de segon vaig reconèixer-la i, sense voler-ho, vaig somriure.
Caminava d’aquella manera que fa que no puguis deixar de mirar-la, per la
vorera dreta del carrer. Anava de pressa perquè quedaven quatre minuts perquè
sonés el timbre i l’institut estava dues illes més enllà. No vaig poder-me
estar de revisar-la. Portava el cabell mullat i perfectament pentinat recollit
a la banda esquerra. Anorac curt, texans arrapats i botes. Vaig posar-me a
caminar més de pressa. Primer només era per poder-la contemplar, però al final
vaig córrer per anar a saludar-la. «Sigues simpàtic», vaig dir-me a mi mateix
mentre el nerviosisme s’apoderava de mi. Vaig aconseguir atrapar-la:
–Hola –vaig somriure tant com vaig
poder sense que semblés fals.
Va tardar dos segons en reaccionar
–Ai, hola! –va dir simpàtica, i em va
tornar el somriure. Alguna cosa se’m va remoure dins.
–Com estàs?
–Molt bé, tot i que ara ens toca
anglès. I tu?
–Doncs...
I llavors, ell va venir per darrere i la va sorprendre abraçant-la per l’esquena,
obligant-me a tallar la frase, mentre ella es girava per comprovar si era qui
creia que era.
–Hola amor meu.
Van fer-se un petó i ell, al corrent del
què jo sentia envers ella, va mirar-me burleta i triomfant. Vaig abaixar la
mirada, derrotat. Contra ell, no tenia res a fer-hi.
–Et sembla si parlem després, eh?
–Sí, sí, és clar. Fins després.
Van començar a caminar més de pressa mentre
parlaven de quant s’estimaven i de com s’havien trobat a faltar, però ell va
seguir mirant-me amb menyspreu fins que van ser un bon tros lluny.
Vaig alentir el pas, i no van tardar en
envair-me la tristesa i la ràbia, però sobretot la impotència. Quan finalment
vaig arribar a la classe, amb ells deu metres davant, la professora va
exclamar-se:
–Podeu explicar-me per què sempre
arribeu tard?
–Jo... –va començar ella.
–És que hem... –va dir ell.
–Ho sento, estava... –vaig
disculpar-me jo.
–Calleu, no m’importa on estiguéssiu
–va sentenciar, i llavors va afegir–. Tots tres, fora de la classe, ja n’estic
farta! Fora!
«Perfecte, una hora en què hauré de
presenciar com aquests dos es morregen davant meu i hauré de mirar cap a una
altra banda i fer veure que no m’estaré morint per dins.»
I efectivament.
Vaig sortir de pressa de l’institut. Tot i
estar en les hores càlides del dia feia molt de fred. Odiava el fred. Érem ben
entrats al desembre, i feia setmanes que la neu cobria la teulada punxeguda de
la catedral de la ciutat, que estava dedicada a un sant del qual els meus pares
n’eren molt fans, ja que jo me’n deia igual. Nikolaj, tot i que molta gent m’ho
escrivia Nicolai. Últimament però, m’agradava més fer-me dir Niklas, ja que em
sonava més internacional.
Mentre anava a casa intentant en va evitar
que les cornises de neu de les teulades d’Estocolm em caiguessin a sobre, vaig
tornar a recordar-me d’aquells dos. De com me n’estimava una i de com odiava
l’altre. En recordar-me’n, vaig notar que el fred se’m calava als ossos, i
sabia que des d’allà era molt difícil expulsar-lo. Vaig cordar-me l’abric fins
al nas, però no va servir per res. És inútil abrigar-se quan el fred sorgeix de
dins. Gairebé vaig córrer el què em quedava de camí per intentar que la gent no
s’adonés de quant estava plorant.
Vaig arribar a casa gemegant, les cames em
feien molt de mal i els ulls també. Vaig tancar la porta darrere meu, m’hi vaig
repenjar i vaig relliscar avall, fins asseure’m. Sort que mai hi havia ningú a
casa.
«Per què, hòstia puta, per què a mi. Què
cony he fet per merèixer això.»
Era una de les preguntes que més
freqüentaven la meva ment. Per a mi, frases així eren les que no em deixaven
dormir, i les primeres en aparèixer al matí, després d’haver dormit cinc hores.
«Per què només sóc capaç d’estimar qui em
fa mal.»
La banda sonora de la meva vida, podríem
dir-ne.
Les causes? ‘Haver nascut’ era la resposta
fàcil, però no era només això. Per començar, els meus pares no eren mai a casa.
Tot i que això em donava una llibertat que no tenien els altres, sempre em
llevava quan ja havien marxat, sempre feia els àpats sol i sempre me n’anava a
dormir abans que arribessin.
Llavors, cap dels meus amics no m’entenia,
ni m’apreciava de veritat, ni cap sabia ni volia saber res del què em passava. Un mig
somriure els era un alleujament per no haver d’aguantar-me trist, i jo, això,
ja ho havia après.
A més, era un fracàs en el tema de l’amor.
Ningú de l’altre sexe se m’havia acostat mai amb intencions més que amicals, ni
que fos només per una nit. Ningú em suportava, però ni jo mateix ho feia.
M’odiava completament.
«Per què jo no puc ser com ells, perfecte.
Tothom és perfecte, menys jo. Odio cada part del meu ésser, de la meva
existència. Vull deixar de ser tan horrible, tan insegur i tan antisocial. Vull
agradar. Necessito agradar. Perquè necessito urgentment que algú m’estimi.»
† † † † †
–Promet-me que no ho diràs a ningú!
Ell va aixecar el cap i va mirar-me amb
desaprovació, amb un mirada freda encabida dins els seus ulls verds. Tenia una
expressió difícil de definir. Entre fàstic, repugnància i pena, suposo. No m’esperava
que reaccionés d’aquella manera. Fins aquell moment, sempre havia pensat que,
quan li ho expliqués, aprovaria els meus actes i que, fins i tot, em tindria
enveja; esperava que compartís el mateix pensament que jo en aquestes coses. Però
no em recolzava, en absolut.
Això va fer-me dubtar, no obstant, jo no ho
trobava tan greu. Ho era o només estava dramatitzant? En aquell moment no volia
pensar-hi més. No era tan greu, tampoc. Molta gent ho feia... oi? Sí, i és clar
que sí! O és que no ho havíem vist mil vegades per la tele? A més, jo podia
fer-ho, és més, tenia el dret de fer-ho, perquè... perquè ella també el tenia,
oi? I tant! Una altra cosa és que no el fes servir, aquest dret. No n’hi havia
per tant, al final!
Ell, però, seguia mirant-me amb aquella
cara, cosa que va fer sentir-me fatal, tot i que, de fet, no sé per què, ja que
el què feia era una cosa ben normal. Tot i així, depenia del què ell fes,
perquè si xerrava, jo la perdria per sempre, i d’això, tots dos n’érem
conscients.
El seu silenci m’estava fent sentir culpable
i, alhora, m’estava irritant.
–I doncs?
–Doncs no sé, què vols que et digui,
tio.
–Que no ho explicaràs, això vull que
em diguis!
Amb aire de desgana, va arronsar-se d’espatlles
i va mirar-me com si no em reconegués, com si no em conegués. No s’esperava
això de mi, realment. Em vaig sentir com si m’estiguessin clavant un punyal al
pit.
–Ets amic meu, però no puc entendre
que hagis pogut fer-li això, a ella. De veritat, no ho puc entendre.
Vaig posar-me nerviós.
–Fer què? Si és una cosa completament
normal –la seva cara d’incredibilitat va fer que cada vegada parlés més fluix,
de manera que ‘normal’ gairebé no es va percebre.
–Per què ho fas això? No veus que ni
tu et creus el què dius? Només estàs intentant justificar-te perquè no et sembli
tan greu quan en realitat...
–Calla!
Va callar en sec. Vam restar en silenci una
eternitat, almenys per a mi.
–Ho sento.
–És igual.
Vam mirar-nos i vaig comprendre que el què
feia li repugnava.
–Ho explicaràs?
Va aixecar la mirada un altre cop i, als
seus ulls, el fàstic va transformar-se en alguna cosa semblant a la comprensió.
Finalment, tot i que li va costar, va aconseguir articular:
–No, no ho explicaré.
–A ningú?
Va negar amb el cap.
† † † † †
Vaig estar-me força estona plorant, fins
que la brillantor verda intermitent que desprenia el meu Xperia em va fer saber
que tenia un whatsapp. No en vaig fer cas, però em va servir per adonar-me que
el món seguia. Vaig agafar la meva llibreta de dins la motxilla, sí, aquella de
tapa taronja i dura amb espiral, on hi escric tot el què penso. No és un diari,
és un desfogador. No tenia ni seguia cap ordre, simplement estava plena de
textos que escrivia quan estava deprimit, tal com em sortien. El què em
costava més d’acceptar és que no escrivia perquè tingués talent, sinó perquè
ningú m’escoltava, ningú m’aconsellava ni ningú em deia que tot aniria bé.
Sabria que no seria veritat, però m’hauria agradat sentir-ho, no us podeu
imaginar quant.
Vaig començar la llibreta fa any i mig, que
és quan em va començar a agradar ella. El primer text era el que més fet malbé
estava, ja que moltes nits els rellegia, i especialment aquest, ja que em
recorda com em vaig ficar en aquesta merda que és l’amor impossible. (Que sí
senyors, existeix, deixeu de dir-me que ho provi!) Com més els rellegia, més
llàgrimes els deixava anar al damunt, i les pàgines s’aflaquien i les lletres
s’esborraven.
Així que, decidit, o no tant, vaig començar
a abocar tot el què sentia al desfogador:
Què, et fa gràcia? T’agrada això de fer-me patir
així? Ho fas expressament, això d’enamorar-te de qui no podré tenir mai, fill
de puta? Saps perfectament que ella és qui és i jo sóc qui sóc, i que no me’n
puc enamorar, per què o fas llavors? Hi ha uns ordres establerts, i no pots ser
tu qui decideixi saltar-se’ls, hòstia. Només he fet que sofrir en silenci
divuit mesos, i ningú se n’adona. Per què no podem no enamorar-nos? De què
serveix de fet, enamorar-nos? Per assegurar-nos la continuïtat de l’espècie?
Podríem follar i prou, cony. I ben divertit que seria. Si algú m’acceptés, és
clar. Però això ja és un altre tema. I és clar que l’amor fa feliç a molta
gent, però en destrossa el doble.
Estic molt fart que la meva vida depengui d’altres
vides. Això és una tortura, m’estàs matant. I ja no em refereixo al cor, sinó a
qui hi hagi per sobre meu. Digues-li Déu, karma o Mare Natura. Siguis qui
siguis, escolta’m: estic fart de tant dolor. Mata’m o deixa’m viure, però no em
deixis en un terme mig. Si et plau, prou. Ja n’he tingut prou, de tot.
D’absolutament tot. No entenc què he fet malament per merèixer això. No ho puc
entendre. A vegades penso que seria millor ser mala persona i fer tot allò que
em surti d’on tu ja saps i no atendre’m a les conseqüències. Als qui fan això,
la vida els va inqüestionablement millor.
I tornant a tu, para, estigues-te quiet. Bombeja’m
sang i no et perdis en pensaments profunds, realment no serveixes per això.
Actua i no pensis. Limita’t a bategar i deixa’m en pau, fill de puta.